Calendari Grec III. Els dies.

En la Grècia arcaica, el dia començava amb la posta del sol i estava dividit en dues parts desiguals, la part diürna i la part nocturna. Aquestes dues parts estaven, a la volta, dividides en tres parts mal delimitades: inici, mig i fi. El dia, en el sentit de jornada, s'anomenava nycthémera, < νυχθήμερος, -α, -ον: que dura un dia i una nit, i així el trobem, per exemple, en Arr. M. rubr. 15. Cap al 600 aC, feren la seua aparició els quadrants solars, però no va ser fins a Alexandre el Gran que el dia es va dividir en dues parts de 12 hores i va passar a començar a l'eixida del sol. Malgrat açò, i curiosament, la llengua grega compta amb els termes adequats per a expressar les diferents parts del dia. Així, tenim: ἡμέρα, para expressar tant la jornada com la part diürna d'aquesta (ἡμέρα/νύξ) i, fins i tot, junt al terme νύξ, per a expressar la vesprada: οὔθ’ἡμέρας οὔτε νυκτός (Plat. Fed. 240 c), οὔτε νυκτός οὔτ’ἐξ ἡμέρας (Sof. El. 780) amb el sentit de ni de dia ni de nit. I no és que el terme vesprada no fóra utilitzat: trobem, per exemple, πρὸς ἑσπέρᾳ (Arist. Avisp. 1085) o εἰς τὴν ἑσπέραν (Jen. Hel. 1, 6, 20) per a dir a la vesprada. També compta la llengua grega amb l'adverbi πρωΐ, el matí, que trobem en expressions com les següents: πρωΐ τῆς ἡμέρης (Hdt. 9, 101) o ἡμέρας τὸ πρῴ (Jen. Hel. 1, 1, 30) amb el sentit de a l'inici del dia; πρῴ τῇ ὑστεραίᾳ (Jen. Cir. 1, 4, 16) amb el sentit de l'endemà de bon matí; ἀπὸ πρωΐ ἕως ἑσπέρας (NT. Ap. 28, 23), del matí a la vesprada. També, a més, està l'adjectiu πρώϊος, -α, -ον, de matí, de bon matí.
Quant a com s'agrupaven els dies, és a dir, quant a com dividien els grecs els mesos, μηνές, s'ha de fer notar que no coneixien la setmana, sinó que el mes estava dividit en 3 décades, o períodes de 10 dies (encara que, evidentment, els mesos de 29 dies tenien l'última dècada de 9 dies, i no de 10) i que els dies, tret del primer dia del mes i de l'últim, no tenien un nom específic, sinó que s'anomenaven pel numeral ordinal corresponent (próte, deutéra, tríte, tetárte, pémpte, ékte, ebdóme, ogdóe, enáte, dekáte). Próte es canviava per Noumenía (Νουμηνία, Lluna Nova) en la primera dècada i, per héne kaì néa (ἕνη καὶ νέα, entre la vella i la nova), en l'última dècada. Açò últim perquè, en l'última dècada, els dies es comptaven a l'inrevés, indicant, així, els que mancaven per a finalitzar el mes (dekáte, enáte...héne kaì néa; si el mes era de 29 dies: enáte, ogdóe...héne kaì néa) Teniu una taula aclaridora ací. Segons ens diu Plutarc, va ser Soló qui va introduir els termes noumenía i héne kaì néa:

Soló havia observat la desigualtat dels mesos; havia vist que el moviment de la Lluna no anava parell ni amb l'eixida ni amb la posta del Sol; que sovint, en un dia concret, ella l'abastava i l'avançava. Va decidir que aquest dia fóra anomenat antic i nou: l'atribueix, en el mes que acaba, al dia que precedeix la conjunció; i el dia que la segueix, en el mes que comença, [...] Soló l'anomena noumenía.

Per altra banda, està atestiguat també el terme dijomenía o dichomenía, διχομηνία, per a la meitat del mes (Plut. Dio. 23), que és quan cau la Lluna Plena (Spt. Sir. 39, 12). D'aquesta manera, si ferem un paral·lelisme, la Noumenía sería igual a les Kalendae i la dijomenía, als Idus del calendari romà.
Cadascuna de les tres dècades en què es dividia el mes rebia un nom:

• Primera dècada: menòs arjoménu (μηνὸς ἀρχομένου), del mes que comença.


• Segona dècada: menós mesúntos (μηνός μεσοῦντος), de la meitat del mes.


• Tercera dècada: menòs fcínontos (μηνὸς φθίνοντος), del mes que acaba.

Hi ha testimonis, per altra part, que indiquen que els grecs relacionaren el nom dels planetes amb les divinitats i que aquestes, a la seua volta, les associaren als dies, amb la qual cosa, cada dia rebia el nom d'una d'elles (els testimonis correposponen a l'època posterior al temps en què Grècia va adoptar el calendari Julià i a l'era cristiana. Vid. post anterior). Així:

1. Dilluns: ἡμέρα Σελήνης - Lluna. Dia de Selene
2. Dimarts: ἡμὲρα Ἄρεος - Mart. Dia d'Ares
3. Dimecres: ἡμέρα Ἑρμοῦ - Mercuri. Dia d'Hermes
4. Dijous: ἡμὲρα Διός - Júpiter. Dia de Zeus
5. Divendres: ἡμέρα Ἀφοδίτης - Venus. Dia d'Afrodita
6. Dissabte: ἡμὲρα Κρόνου - Saturn. Dia de Cronos
7. Diumenge: ἡμέρα Ἡλίου - Sol. Dia d'Helios

He trobat ací i ací aquestos textos on apareixen expressions d'aquest tipus:

Sikelia_Ispica: Molino della Larderia_ aet. Chr.

ἐκοιμήθη / Va morir

Ὑγῖνος μενὶ / Higino en el mes

Νοβεμβρίῳ, ὅτε / de Novembre, quan

ἀπὸ κα(λανδῶν) κα' / era el dia d'Hermes

ἡμέρα Ἑρμοῦ / després de les kalendes

En la inscripció de dalt podem observar la utilització del calendari julià.

Διὸς ἡμέρα (dia de Zeus; D.C.37.19)

En aquest altre lloc, he trobat açò:

[49, 22] τῇ τοῦ Κρόνου καὶ τότε ἡμέρᾳ ὠνομασμένῃ (en el dia dit, també aleshores, de Cronos)

I en aquest altre, açò:

τῇ τοῦ ἡλίου λεγομένῃ ἡμέρᾳ (en el dia dit d'helios. Apol. i. 67, ed. Otto, 1842, i. 268-270)

Actualment, la setmana en grec continua utilitzant els numerals ordinals, tret del divendres, el dissabte i el diumenge, que després de Crist, com entre els romans, va canviar els seus noms originals pels de Παρασκευή, Σάββατο i Κυριακή, respectivament.

1. Παρασκευή (ημέρα) (preparació): es diu així per ser el dia anterior al Sabbath, dia jueu del descans. És, doncs, el dia de la Preparació del Sabbath. Paraskeví (iméra). En Lluc 23, es pot llegir: καὶ ἡμέρα ἦν παρασκευῆς, καὶ σάββατον ἐπέφωσκεν (era el dia de la preparació i començava a despuntar el dissabte)
   
2. Σάββατο (ημέρα): pel Sabbath jueu. Sábbato (iméra)
3. Κυριακή (ημέρα): dia del Senyor (< Κύριος: Senyor - llat. Dominus). Kiriakí (iméra)

La setmana comença el diumenge, amb la qual cosa, la resta dels dies queda així:

1. Dilluns: Δευτέρα (ημέρα), Segón. Deftéra (iméra)
   
2. Dimarts: Τρίτη (ημέρα), Tercer. Tríti (iméra)
3. Dimecres: Τετάρτη (ημέρα), Quart. Tetárti (iméra)
4. Dijous: Πέμπτη (ημέρα), Quint. Pémpti (iméra)

Θεογαμία

La Θεογαμία o Ἱερὸς γάμος se celebrava a Atenes el 27 de Gamelió, que enguany coincideix amb el nostre 27 de gener, i commemorava el Matrimoni Sagrat entre Zeus i Hera que rebien l'epítet de Τέλειος i Τέλεια, respectivament, com a divinitats protectores del matrimoni. Aquest matrimoni simbolitza la unió del cel amb la terra, considerada la causa primera de la fecundació del sòl, però, també, la importància del vincle matrimonial en la cultura grega, en tant que únic mode legítim d'engendrar ciutadans. Respecte als cerimonials del matrimoni i les divinitats associades amb ell, podeu consultar ací un interessant treball de Marcel Detienne.
El mite de les Sagrades Noces es remunta a una època molt remota i és de suposar, malgrat la mancança de notícies al respecte, que la celebració mítica d'aquesta unió constituiria una part important de les cerimònies rituals en honor a Hera, la qual cosa assenyala el significat al·legòric del mite i l'autèntic caràcter de l'origen de la deessa, a la qual molts autors identifiquen amb Gea. La Ilíada ens relata la seua nit de noces, que va durar 300 anys:

El hijo de Cronos estrechó a su esposa entre sus brazos. Bajo ellos, la divina tierra hacía crecer blanda hierba, loto lleno de rocío, azafrán y jacinto, espeso y mullido que ascendía y los protegía del suelo. En ese tapiz se tendieron tapados por una nube bella y dorada que destilaba gotas de rocío. Así dormía sereno el padre de los dioses, doblegado al sueño y al amor con su esposa entre sus barzos.

El mateix dia se celebraven, al demos àtic d'Erchia, sacrificis rituals en honor a Àrtemis Kourotrophos, a Hera, a Zeus Teleios i a Posidó que molt probablement tenien a veure amb la mateixa celebració del Ἱερὸς γάμος. I, a Beòcia, tenia lloc un altre ritual per a la mateixa celebració, aquest, sí, conegut gràcies a Pausànies (Descripció de Grècia 9.2.7)

Calendari Grec II. Els mesos

Els mesos rebien el seu nom de la divinitat a la qual estaven dedicats o bé dels aconteixements religiosos que tenien lloc dins del mes.

No hi ha una correspondència exacta entre els mesos grecs i els nostres, perquè, com hem comentat ja en el post anterior, els mesos grecs començaven amb la Lluna Nova.
Així, la relació dels 12 mesos grecs i la seua correlació amb els nostres és la següent:
Hecatombeó [Ἑκατομβαιών] 30 dies- Juny-juliol. És el mes que inicia l'any grec i que comença amb la primera Lluna Nova després del Solstici d'estiu (21 de juny). Rep el nom del sacrifici de cent bous (hecatombe) oferit al déu Apol·lo. No cal dir que una hecatombe era un sacrifici amb moltes víctimes, encara que no necessàriament cent.

Metagitnió [Μεταγειτνιών] 29 dies- Juliol-agost. Rep el seu nom del festival de Μεταγείτνια, en honor a Apol·lo, durant el qual tenien lloc els canvis de domicili i veïnat.

Boedromió [Βοηδρομιών] 30 dies- Agost-setembre. Se celebraven les Βοηδρόμια, d'on rep el nom, en record, segons alguns, de la victòria de Teseu sobre les Amazones; segons altres, en record de l'ajuda aportada per Ion contra Eumolpus.

Pianepsió [Πυανεψιών] 30 dies- Setembre-octubre. Així anomenat per les festes Πυανέψια dedicades a Apol·lo i durant les quals es menjava fabes cuites i altres llegums.

Memacterió [Μαιμακτηριών] 29 dies- Octubre-novembre. En honor a Zeus Μαιμάκτης, en el seu aspecte de déu de les tempestes.

Posideó [Ποσειδεών] 29 dies- Novembre-desembre. En honor al déu Posidó.

Gamelió [Γαμηλιών] 30 dies- Desembre-gener. Era el mes dedicat a les noces. Se celebrava la Θεογαμία o Ἱερὸς Γάμος, la unió sagrada entre Zeus i Hera.

Antesterió [Ἀνθεστηριών] 29 dies- Gener-febrer. Així anomenat per les festes Ἀνθεστήρια, festival de les flors, que durant tres dies se celebraven a Atenes en honor a Dionís.

Elafebolió [Ἐλαφηβολιών] 30 dies- Febrer-març. En aquest mes se celebraven les Ἐλαφηβόλια, festes de la cacera del cérvol en honor a Àrtemis.

Muniquió [Μουνιχιών , millor que Μουνυχιών, segons diu Bailly] 29 dies- Març-abril. En honor a Àrtemis de Μουνιχία (Μουνυχία), honrada en aquest port d'Atenes (actual Fanari).

Targelió [Θαργηλιών] 30 dies- Abril-maig. Se celebraven les Θαργήλια, festes en honor a Apol·lo i Àrtemis.

Esciroforió [Σκιροφοριών] 29 dies- Maig-juny. Se celebraven les Σκιροφόρια, festes dedicades a Atenea, diferents de les Σκίρα, festes del parasol, que se celebraven a Atenes en el mes de Pianepsió i que es dedicaven també a Atenea.

El mes dit embolismal rebia el nom de Ποσειδεών Δεύτερος, s'inseria entre Ποσειδεών i Γαμηλιών i tenia 30 dies.
Alguns especialistes es van plantejar la possibilitat que els mesos de Pianepsió i Memacterió hagen estat en algun moment canviats d'ordre. Al respecte, Ideler (Historische Untersuchungen über die astronomischen Beobachtungen der Alten) apunta que Ptolomeu menciona les observacions fetes per l'astrònom Timòraquis en el 283 aC., segons les quals hauria hagut una ocultació de les Plèiades la nit del 8 d'Antesterió i una ocultació de la Spica (a la constel·lació de Virgo) el dia 6 de Pianepsió. Aquestes dues observacions se separaven 283 dies. Si Pianepsió haguera estat davant de Memacterió, la diferència hauria sigut major de 29 o 30 dies.
Corsini, per la seua part, aporta com a prova dues inscripcions lapidàries, en una d'elles es pot llegir:
En Boedromió, Nimfodotus
En Pianepsió, Demetrius
En Memacterió, Simferon
Els noms responen a prefectes d'Atenes en l'època dels emperadors. Al respecte d'açò, un cert Buttmann (professor i bibliotecari a Berlín en el s. XIX) apunta el que és obvi, que cap governador o particular haguera deixat subsistir una inscripció en pedra on s'hauria marcat un mes per un altre.
Per últim, vull fer notar que pràcticament tots els autors assenyalen que el mes Hecatombeó correspon aproximadament als nostres juliol-agost. El fet que jo haja posat que aquest mes correspon als nostres juny-juliol, respon a una reflexió personal: si l'any començava amb la primera Lluna Nova després del Solstici d'estiu (21 de juny a efectes pràctics), què es feia dels dies restants del mes de juny, si la Lluna Nova encara entrava en ell? (El que ha succeït més d'una volta, per cert). Assumeix, per tant, qualsevol responsabilitat que se'n derive.

Calendari Grec I. Introducció.

Aquest post és el primer d'una sèrie dedicada al calendari grec amb què intentarem donar una idea clara de com estava ideat i de com funcionava.
Per començar, hem d'aclarir alguns aspectes:

1. Que no comptem amb fonts clàssiques que faciliten informació suficient al respecte.
2. Que el calendari grec era lunisolar: els mesos seguien les fases de la lluna, mentre que l'any era solar.
3. Que, quan es parla de calendari grec, el que realment està fent-se és parlar de l'atenés. Cada ciutat-estat grega tenia el seu propi calendari, amb els seus mesos i els seus festivals. Fins i tot dins de l'Àtica, les ciutats més menudes tenien les seues pròpies festivitats, que sovint no coincidien amb les ateneses. Tampoc les colònies reconstruïren els festivals i el calendari de la seua metròpoli, sinó que iniciaren un cicle de festivals nou que reflexava la seua pròpia relació amb les divinitats. Molts festivals es repetien al llarg i l'ample del territori grec, però no necessàriament en les mateixes dates ni en els mateixos mesos. Un bon exemple d'açò són els festivals que se celebraven al demos àtic d'Erchia, i dels quals parlarem en un altre post.
4. Atenes comptava amb tres calendaris:

- El calendari de la Pritania, que dividia l'any en deu parts durant les quals cadascuna de les 10 tribus presidia l'Assemblea.
- El calendari religiós, que assenyalava les dates dels festivals i que, sembla, no observava una sintonia molt exacta amb el cicle lunar.
- El calendari civil, que començava amb el cicle lunar real, conegut com κατὰ Σελήνην o κατὰ Θεόν.
Els grecs dividien l'any en 12 mesos, a més d'un mes extra anomenat embolismal que s'afegia cada cert temps en un intent de coordinar l'any lunar amb el solar, o cicle de les estacions, tan important en les societats antigues, que es regien per les activitats agràries i ramaderes.
Era l'Arcont l'encarregat d'insertar eixe mes embolismal de tan en tan i d'afegir o llevar dies als mesos, en principi, per mantenir el calendari en sintonia amb la lluna, però, en la pràctica, aquests ajusts obeïen a altres propòsits més pragmàtics i de caire polític.
El mes s'iniciava amb la Lluna Nova, quan aquesta començava a ser visible en el seu quart creixent després de la conjunció Sol/Lluna. Els grecs, però, diferenciaven entre aquest dia, νουμηνία, i la νουμηνία κατὰ Σελήνην (Lluna Nova segons la lluna), que iniciava el mes civil. Aquesta és la informació que he trobat ací; Bailly, en canvi, defineix la νουμηνία com l'inici d'un mes o d'una lluna o primer dia del mes (Xen. An. 5,6,23; Arist. Nub 1191), i la νουμηνία κατὰ Σελήνην, com l'inici del mes lunar per oposició al mes del calendari.
El fet que els mesos foren lunars i que l'any s'intentara ajustar el més possible al cicle solar feia que la durada dels mesos no fóra regular i s'alternaren mesos de 29 i 30 dies. El mes utilitzat per a reajustar el calendari, l'embolismal, tenia una durada de 30 dies.
Després de la reforma de Juli Cèsar, Grècia va adoptar a poc a poc el calendari julià, sobretot pel que fa a la data d'inici de l'any i als noms dels mesos.

Etimología

En el blog Últimos descubrimientos en Etimología nos deleitan con la explicación etimológica de las palabras de un modo muy ameno. Recientemente han publicado su trabajo ¿Me puede decir la hora? en el que hacen un repaso exhaustivo por las palabras relativas al tiempo, cronología, tiempo, segundo, minuto, hora, semana, mes bisiesto, invierno, verano, primavera, otoño... aderezado con mucha gracia. Os recomiendo su lectura, pasaréis un rato divertido e instructivo

Valete!

Λήναια - Lenees

Les Lenees eren, junt a les Dionísies rurals, les Grans Dionísies i les Antestèries, festes dedicades a Dionís, concretament a Dionís Leneu. En elles, tenien una gran importància les representacions teatrals. Es celebraven anualment a Atenes durant els dies 12, 13 i 14 del mes Gamelió, corresponent a gener-febrer del nostre calendari. Es van oficialitzar entre el 442 i 440 aC, anys en què van passar a ser competència de l'arcont βασιλεύς, fet que , encara que la institució de les Lenees ens siga desconeguda, prova com la seua celebració data de temps remots, ja que la figura de l'arcont βασιλεύς és una de les més antigues.

En un principi, aquest era un festival en què sols es representaven comèdies, però a partir de l'any 432 aC van ser admeses també les tragèdies. Cinc eren els poetes admesos al concurs i havien de presentar una comèdia cadascú, mentre que dos eren els tràgics admesos, amb una tragèdia cadascú. No es representaven drames satírics.
El concurs començava amb la designació oficial dels χορηγοί, que eren els encarregats de sufragar les despeses de l'obra (pagament al cor, vestuari, equip escènic i el banquet posterior a la representació), així com encarregats d'elegir, entre els ciutadans, aquells que formarien part del cor. Era un impost d'alt cost, però que comportava un dels més grans honors si el cor elegit formava part de l'obra guanyadora. L'Estat es feia càrreg de pagar els actors i les entrades d'aquells ciutadans que no s'ho podien permetre.

El públic present a les representacions, a diferència del que ocorria a les Grans Dionísies, era, principalment, atenés, degut a la poca navegació que hi havia en aquest mes. Aquesta circumstància va fer que els temes tractats a les comèdies reflectiren més de prop els assumptes més estretament units a la vida de la polis i de la societat atenesa, la qual cosa venia bé als habitants d'Atenes, poc donats a airejar els seus assumptes davant dels estrangers i gelosos del seu honor. De fet, eren freqüents els atacs dirigits als polítics i als personatges públics, tal i com es pot comprovar a les comèdies d'Aristòfanes. La sàtira política de les comèdies que es representaven exercia una gran influència sobre l'opinió pública, donat que les Lenees es celebraven poc abans de les eleccions dels estrategues: aquesta circumstància va fer que es representaren comèdies escrites expressament per al concurs.
De les comèdies que ens han arribat d'Aristòfanes, quatre es van representar en aquest festival: Els Acarnienses, Els cavallers, Les vespes i Les granotes. Sabem, també, que l'any 416 aC el concurs tràgic el va guanyar Agató. De tota manera, sembla que véncer a les Lenees no tenia el mateix prestigi que fer-ho a les Grans Dionísies.
Quant a l'epítet Leneu, hi ha diferents interpretacions: segons alguns, podria significar festival de la premsada del raïm; segons altres, el nom és derivat de lenai, un altre nom per a les seguidores de Dionís, les Mènades. Hi ha qui afirma que les representacions teatrals es duien a terme al Leneu, un lloc no identificat amb precisió i que seria una mena de santuari o temple del déu. Altres afirmen que les representacions es feien a l'àgora fins que va ser construït el teatre de Dionís, a l'Acròpoli.
És de suposar que el festival començaria amb una processó, que portaria l'estàtua del déu fins al lloc de les representacions, encapcelada pel sacerdot de Dionís que, després, ocuparia un seient destacat durant el temps que duraren les obres. Els vasos dits leneus mostren imatges de dones adorant una màscara de Dionís, que es trova damunt d'una columna de fusta flanquejada per dues branques, i portant torxes enceses com si es tractara d'una cerimònia nocturna. Alguns erudits [A. Frickenhaus, Lenäenvasen, 72. Winckelmannsprogramm, Berlín, 1912; L. Deubner, Attische Feste, Berlín, 1932 (p.123 ss); H.W. Parke, Festivals of the Athenians, Londres (p. 106); E. Simon, The Festivals of Attica, Madison, 1983 (p. 100)] interpreten aquestes imatges com il·lustracions dels rituals de les Lenees, però no hi ha res segur.

Vocabula

Inmersos como estamos en el método Lingua Latina per se illustrata y en la corriente del latín vivo, no podemos dejar de crear una categoría dedicada al lenguaje relativo al tiempo en latín, que llamaremos Vocabula temporis. En ella nos haremos eco de las aportaciones de otros blogs clásicos y de otras páginas de internet que encontremos interesantes para nuestro propósito, y confiamos en poder ofreceros también trabajos propios brevi tempore.

Inauguramos esta categoría con dos enlaces:

-al blog La flauta de Pan, que en su ingente trabajo ha dedicado una sección también al tempus, Quota hora est?

-a la sección Palaestra de Ephemeris que tiene un artículo sobre el horologium, tipos, partes, y cómo decir la hora.

La imagen está tomada del artículo Horologium de la mencionada página Palaestra

Agonalia

Además del agonium de Jano que se celebra el 9 de enero hay otros tres agonia en el año, que son el 17 de marzo, el agonio de Marte, el 21 de mayo, el de Veyovis, y el 11 de diciembre, el de Sol Indígete. El rex sacrorum inmolaba un carnero en la Regia, según Varrón, L Latina VI,III . En Ovidio Fasti I, 317-334 se ofrecen distintas explicaciones etimológicas. La más adecuada es la que relaciona Agonium con el nombre del sacerdote que encarga del sacrificio ago(agonis) que a su vez parece derivar de la frase ritual que decía antes de comenzar el sacrificio, ya que preguntaba al Rex sacrorum "agone?", pidiendo permiso para actuar. También la recoge Varrón op. cit. Faltaría explicar por qué si era la frase con la que se iniciaban todos los sacrificios sólo se llaman así estos cuatro. El profesor Marcos Casquero piensa si podría deberse a que en algún momento se consideraron estos cuatro como los sacrificios por excelencia.

La ceremonia del sacrificio (tomado del trabajo de José Delgado, La legislación pontifical en la práctica cultual romana)

El sacrificador formulaba en primer lugar la precatio o fórmula ritual, extendía a lo largo del lomo del animal la mola salsa preparada por las Vestales, vertía un poco de vino sobre la frente del animal y recorría su lomo con el cuchillo sacrificial; este rito enunciaba la consagración de la víctima, transfiriéndola a la propiedad divina. La precatio inicial expresaba las condiciones precisas de su desarrollo (dios destinatario, ofrenda, legitimidad de la demanda y finalidad del sacrificio) el gesto con el cuchillo articulaba su significado simbólico, la harina con la que estaba compuesta la mola salsa representaba el origen humano y la pureza de la víctima y el vino remitía a los dioses.(...)

ἡ ἑορτὴ τοῦ Αἰῶνος

És de tots conegut el fet que l’elecció del 25 de desembre com el dia del naixement de Jesús obeix a la fèrria voluntat dels Patriarques de l’Església d’eradicar el culte pagà al Sol Invictus o a Mitra o a qualsevol de les divinitats associades o identificades amb el Sol. El que probablement no siga tan conegut, almenys no ho era per a mi, és l’elecció del 6 de gener, en lloc del 25 de desembre, per part de l’Església cristiana Oriental per a commemorar eixe naixement.

El cas és que, al segle II de la nostra era, els cristians només celebraven la Pasqua, ja que consideraven irrelevant el moment del naixement del seu déu i desconeixien absolutament quan es podria haver produït. Així les coses, al llarg del segle següent, en començar a aflorar el desig de celebrar el natalici de Jesús d’una manera clara i diferenciada, alguns teòlegs, basant-se en els textos dels Evangelis, van proposar dates tan distintes com el 6 i el 10 de gener, el 25 de març, el 15 i el 20 d’abril, el 20 de maig… Fins i tot, el savi Clement d’Alexandria (150-215), no volent quedar al marge de la polèmica, va suggerir el 25 de maig.

Malgrat aquesta disparitat, tots coincidiren en pensar que el solstici d’hivern era la data menys probable tenint en conte el que deia Lluc al seu Evangeli: «hi havia a la regió uns pastors que dormien al ras i passaven la nit fent torns per vigilar el ramat. Se’ls va presentar un àngel del Senyor, i la glòria del Senyor els envoltava de llum…» (Lc 2,8-14) El relat de Lluc, per a ser coherent, devia de referir-se a una nit de primavera (per això les dates posteriors al 21 de març), ja que a finals de desembre, a la zona de Betlem, el fred i les encara abundants plutges hivernals impedirien passar la nit al ras amb el ramat. Forçant el relat de l’Evangelista, altres esglésies cristianes fixaren la commemoració de la Nativitat el dia 6 de gener adduint que el naixement podria haver sigut no a Judea i en desembre, però sí a l’Orient Mitjà i en gener, ja que allí sí que és probable l’existència de cels noctunrs clars i sense borrasques en eixa època de l’any, encara que faça fred. Amb el mateix argument, altres Esglésies orientals, com l’egipcia, la grega i l’etíop, van proposar fixar el natalici el dia 8 de gener. Eutiqui, patriarca d’Alexandria, al s. X encara defenia aquesta data com l’única vertadera.

Basant-se també en Lluc quan va escriure que «Jesús, en començar, tenia uns trenta anys» (Lc 3,23), deduiren que Jesús va morir quan tenia exactament trenta anys, comptats des del dia de la seua concepció, i, donat que la data de la seua crucifixió l’havien fixada el 6 d’abril, afegiren els nou mesos exactes de gestació per a arribar al 6 de gener.

Elucubracions a banda, el ben cert és que la data del 6 o 8 de gener tenia molt de sentit perquè replegava la festivitat de Kore, «la Verge», identificada amb la deessa Isis, que es celebrava a Alexandria. Es commemorava la «festa de la llum», és a dir, el naixement del Sol. En efecte, la nit del 5 al 6 de gener, per un arcaic còmput erroni que considerava aquesta data com la del solstici d’hivern, es recordava el naixement d’una altra divinitat solar, Αἰῶν, el Temps com a instant i eternitat, amb una processó de torxes fins al temple de Kore. En la processó s’entonava un cant: «la verge ha donat a llum, la llum augmenta, la Verge ha donat la llum, l’Aió» Aquest culte va passar a la cultura grega i es va ritualitzar en tot l’imperi hel·lènic. San Epifani, referint-se al festival de Kore, va escriure (Penarion 51): «la vespra d’aquell dia era costum passar la nit cantant i atenent les imatges dels déus. En arribar el dia, es baixava a una cripta i es treia una imatge de fusta que representava un infant, el qual tenia el signe d’una creu i una estrella d’or marcades a les mans, els genolls i el cap. Es portava en processó i, després, es tornava a la cripta; es deia que açò es feia perquè la Verge havia donat a llum l’Aió»

A més, el 6 de gener estava consagrat a la benedicció dels rius en el culte a Dionís, que entre els egipcis s’identificava amb Osiris. L’Epifania de Dionís es deia que s’havia produït a l’illa d’Andros en la nit del 5 al 6 de gener.

Aquesta festa tenia un caràcter cívic. L’any 331 Alexandre el Gran havia fundat Alexandria i, per a assegurar la seua perennitat, l’havia consagrada a Aió, l’Etern. És, doncs, baix la triple influència del culte a Dionís, Osiris i Aió, com el naixement de Jesús, aleshores identic a l’Epifania, es va fixar primerament el 6 de gener. Aquest origen explica també l’atribució en la mateixa data d’un altre episodi important de la vida de Crist: el miracle de les noces de Canaan. En efecte, la tradició grega es relacionava també amb el simbolisme de les noces del déu solar amb les aigues (quan el sol queia darrere l’horitzó, es deia que se submergia en les aigues) i, en el cas de Jesús, és significatiu que el miracle consistira precisament en la transformació de l’aigua en vi en una data en què els rituals grecs i egipcis es celebraven amb vi.

Un altre testimoni d’aquesta festivitat el proporciona una monja espanyola, Eteria, en el seu Itinerarium, on conta el seu viatge a Terra Santa a finals del s. IV.

Finalment, quan en el 440 l’Església es decideix oficialment a celebrar el naixement de Crist el 25 de desembre, paral·lelament, en el 450, el papa Lleó el Gran va definir l’Epifania com la festa dels Reis Mags. En Orient, algunes Esglésies acabaren sotmetent-se, altres, com l’armènia, encara avui rebutja la data del 25 de desembre.

Compitalia

Fiesta móvil que, en honor de los Lares Compitales, se celebraba poco después de las Saturnales. En cada encrucijada compita se levantaba una capilla en las que se colocaban las imágenes de los Lares, divinidades domésticas que protegían las encrucijadas, murallas y casas. Mitológicamente son hijos de Mercurio y Lara (Ovidio, la llama Muta, Fasti II 583-616), aunque su origen parece relacionado con las fuerzas oscuras de ahí su relación con Larentia, y Mania, diosa de los muertos etrusca. Son representados como dos adolescentes con el cuerno de la abundancia en la mano, con túnica corta y apoyados en un pie. Hay tres tipos de Lares:

- lares compitales o viales: se colocaban en los cruces de caminos y en las intersecciones importantes en el interior de unas capillas o sobre unos altares. Iban siempre en pareja y su función era la de proteger al caminante.

- lares praestites: protectores de las murallas y también se colocaban de dos en dos. Se les representaba como dos jóvenes sentados, con una lanza en la mano izquierda y un perro entre ambos. En época imperial se les convirtió en lares estatales y se levantó en su honor un templo.

- lar familiar: era el que se veneraba en cada casa como personificación del espíritu protector del hogar. En un principio era sólo uno pero en época imperial, por influencia de los anteriores, se desdobló en dos. Aparecía como un adolescente que portaba una pátera en una mano y una cornucopia en la otra, tocándose con una corona de flores. Se colocaban en el larario, que bien podía ser una habitación completa (los más habitual en las grandes villas imperiales) o un pequeño altar en el atrio.

Sus fiestas más importantes eran las Compitalia. En Macrobio, Saturnalia, I , VII, 34 leemos que en su origen bajo el reinado de Tarquinio el Soberbio se ofrecían sacrificios humanos de niños a la diosa Mania, y después el cónsul Junio Bruto ordenó que se ofrecieran a la diosa cabezas de ajo o de amapola en vez de cabezas humanas. La noche anterior a la celebración, el cabeza de familia colgaba tantas pelotas de lana(pilae, v. Festo Lexicon XIV) y muñecos (maniae et effigies, v. Festo, Lexicon XI) del mismo material como esclavos y personas libres, respectivamente, había en cada casa, para que la diosa Manía (la muerte) se contentara con estos objetos y respetara las vidas. El día de la fiesta los campesinos colgaban en estos templetes sus herramientas de trabajo, y ofrecían sacrificios de cerdos o pasteles, según la situación económica de cada uno. Después se celebraba un festín en el que participaban todos los miembros de la familia, incluidos los esclavos, a los que se dejaba descansar ese día y se daba doble ración de vino. Catón. De Agri Cultura,57


Había sido instituida por Servio Tulio, pero fue decayendo durante la República. Augusto la restauró, y al dividir Roma en 14 distritos y éstos en 265 barrios (vici), en cada uno de los cuales levantó una capilla en la que junto a los Lares hacía colocar la imagen de su Genio, vestido con toga y en actitud de realizar un sacrificio. Ovidio, Fasti V 135-148

Andaba yo buscando las estatuas de los dioses gemelos arruinadas por el poder destructor del paso de los años, ¡y precisamente Roma posee mil Lares y el Genio del jefe que ha establecido su culto público, y cada barrio rinde culto a las tres divinidades!

Pervivencia de los lares:
-en el vocabulario lar equivale a hogar, casa,
en valenciano (tomado del Gran Diccionari de la LLengua Catalana)

(1360; del ll. Lar, Laris 'cada un dels déus protectors de les famílies, que solien tenir una capelleta damunt el fogar de la casa')
f1 CONSTR Lloc d'una casa amb paviment de pedra o de toves refractàries on hom fa foc per a escalfar-s'hi o per a cuinar, proveït de xemeneia de campana ampla per a la sortida dels fums. És anomenada també llar de foc, xemeneia o escalfapanxes.
2 Casa 3 1
3 llar d'infants ENSENY Institució educativa dedicada a tenir cura dels infants de 0 a 3 anys.

- y en castellano tenemos los mismos significados (según la RAE)

1. m. hogar (ǁ sitio de la lumbre en la cocina).
2. m. Mit. Cada uno de los dioses de la casa u hogar. U. m. en pl
3. m. pl. Casa propia u hogar.

-en nuestras tradiciones. Los lares, con la llegada del cristianismo se fueron asimilando a las nuevas creencias y pasaron a ser el ángel de la guardia de cada uno, el lar personal, el santo patrón, el lar urbano... Así encontramos en Hispania relaciones evidentes entre los lares viales que protegen los caminos y San Juan Hospitalario, quien heredó los templos construidos en los caminos para los lares. A este respecto leed este interesante artículo de Lares y Julianes, del arquitecto Carlos Sánchez-Montaña.

La imagen del larario la he tomado de esta página Caesaris domus, que nos hace una visita por la domus romana reconstruida en Augusta Raurica y la segunda imagen es del libro Imagines Deorum, Qui Ab Antiquis Colebantur de Vincenzo Cartari, Lyon, 1581.

Kalendis Ianuariis

Se trata del primer día, kalendae, del primer mes del año, Ianuarius, creado por Numa Pompilio, segundo rey de Roma y digno sucesor de Rómulo. Al crearlo llenó el vacío del antiguo calendario de tan sólo diez meses. Hasta la reforma del año 153 a.C., Ianuarius ocupaba la undécima posición en el calendario. A partir de entonces pasó a ser el primero del calendario civil.

Estaba consagrado a Jano (Ianus), dios de los comienzos y de los umbrales. Dios de doble rostro, cada uno de ellos mirando en dirección opuesta, pues así conoce el pasado y el futuro. Vigila el principio de toda actividad, los comienzos, los finales y las puertas. Se le representa también con una llave en la izquierda y un bastón en la derecha (Ovidio, Fasti I, 99-100) para abrir y cerrar o alejar a los indeseables de la puerta. Se le llama también Patulcius ( de pateo abrir) y Clusius (de cludo, cerrar), haciendo referencia sus funciones.

Tenía un templo en el Foro Romano con dos puertas, una a oriente y otra a occidente, que permanecían abiertas en tiempo de guerra y cerradas en tiempos de paz. Esto último ocurrió con César Augusto a los setecientos años de la fundación de Roma y, con anterioridad a él, tan sólo se había podido cerrar dos veces, bajo el rey Numa y tras la primera derrota de Cartago.
El día comienza con la procesión que desfila hacia el Capitolio para la toma de posesión de los nuevos consules y el sacrificio de los novillos blancos (Ovidio, op. cit, v.79-86)

Con inmaculados vestidos se emprende la marcha hacia la colina Tarpeya y el pueblo mismo ostenta el color apropiado de esta festividad. Nuevas fasces abren la marcha, la nueva púrpura resplandece y la silla de marfil, centro de todas las miradas, siente sobre sí un nuevo peso. Unos novillos, a quienes la hierba falisca ha alimentado en sus praderas, ofrecen para ser heridos sus cuellos que no han conocido el trabajo
A la izquierda vemos una ilustración de unas fasces romanas que, como simbolo de vigilancia y protección, lo podemos encontrar aún hoy en escudos de organismos oficiales o países, por ejemplo en el escudo de la Guardia Civil (ilustración de la derecha) o en el de la República Francesa.
El comienzo de esta magistratura era el 15 de marzo, pero en el año 153 a C se cambió al 1 de enero por la rebelión de los hispanos. Ocurrió por entonces el conflicto con la ciudad de Segeda, que consiguió modificar el calendario para adelantar la magistratura y tener más tiempo para preparar a los ejércitos e iniciar la campaña antes.

Ovidio, opus cit, también nos dice: Un día feliz se levanta:guardaos de toda palabra o pensamiento de mal augurio. En este día favorable, sólo palabras favorables deben pronunciarse. Por ese motivo también en este día los romanos se regalaban ramos de laurel o de olivo procedentes del bosque sagrado de Strenia, la diosa de la salud, que infunde valor en las situaciones de peligro (San Agustín De Civitate Dei IV, 11, y 16), como augurio de fortuna y de felicidad.
Esta costumbre es mencionada por Q. Floro Tertuliano De Idolatria y por Symmachus, (Ep 20, y Ep 28) strenarum usus adolevit auctoritate Tatii regis qui verbenas felices arboris ex luco Streniae, anni novi auspices, primus accepit. De aquí proceden las strenae romanas u obsequios de Año Nuevo de los que Ovidio nos dice que eran dátiles, arrugados higos y la miel que se ofrece encerrada en nívea jarra. Son regalos dulces con objeto de presagiar un año dulce como ellos. También se regalaban monedas para proporcionar un presagio de riqueza. Marcial nos añade que eran los regalos con los que el cliente obsequiaba a su patronus, Marcial, libro VIII, epigrama XXXIII, v 13 Con esta ligera capa se cubre el dátil en las calendas de Jano el dátil que con un poco de dinero ofrece el cliente pobre.

Con Augusto la costumbre arraigó aún más y Suetonio nos cuenta en De Vita Caesarum, Augustus LVII: Cuando estaba ausente, le dedicaban, en las calendas de enero, regalos en el Capitolio, con cuyo importe compraba preciosas estatuas de dioses que hacía colocar en los diferentes barrios de la ciudad, como el Apolo Sandalitario, el Júpiter Tragediano y otras.

Con Tiberio la costumbre se mantiene, pero se procura limitar para evitar los excesos, Suetonio op. cit. Tiberius XXXIV Prohibió también la costumbre de besarse todos los días, y prohibió también demorar más allá de las calendas de enero el cambio de regalos de primero de año; acostumbraba recompensar en el acto y por su propia mano los que le hacían a él, con el cuádruplo de su valor; pero cansado de que le distrajesen a cada momento todo el mes, a los que, no habían podido visitarle el primer día no les dio ya nada.

Excesos que, con Calígula, se hacen de nuevo evidentes, Caligula, XLII Anunció por un edicto que admitiría regalos al principio del año, y el día de las calendas de enero se colocó en la entrada de su palacio, recibiendo personalmente el dinero que gran número de personas de toda condición arrojaron delante de él a manos llenas.

Durante el imperio se acostumbra a regalar objetos con la representación de los regalos propios de las estrenas: dátiles, higos, hojas de laurel, monedas, imagen de Jano, etc... como ejemplo vemos esta lucerna con la representación de la diosa Victoria que lleva un escudo con la inscripción ANNUM NOVUM FAUSTUM FELICEM TIBI SIT .

Y también una pequeña pieza de cristal que por la inscripción que la rodea y por la representación del rostro del emperador Cómodo se ha considerado un regalo para él. La inscripción dice ANNVM NOVVM FAVSTVM PERENNEM FELICEM  IMPERATORI (sit).

Las strenae romanas, que significan propiamente presagio, pronóstico, persisten en el verbo español estrenar, en la palabra estrena, obsequio o dádiva, y en la costumbre de dar estrenas, dinero que extra que se da en Navidad. Y también se mantiene más claramente la palabra en valenciano les estrenes o gratificació/obsequi/extra de Nadal, propina de Nadal, pues en castellano se le llama propiamente aguinaldo, cuya etimología parece derivar del celta eguinand, palabra con la que se designaba el regalo de año nuevo.

Como aguinaldo que el dueño de un empresa hacía a sus empleados nació la paga extra de Navidad o los turrones, cava o cesta de navidad (que tienen su orígen en las sportulae romanas) o los dulces o dinero que piden los niños cantando villancicos o el aguinaldo que pedían basureros, barrenderos, serenos... a cambio de una felicitación en verso.

Cuando Ovidio en sus fastos nos habla de este día lo nombra así: A. K. IAN. F, es decir,

A, nundina día de mercado
K. kalendas. Primer día de cada mes, que era el día de la luna nueva en el mes lunar. Estaba consagrado a Juno.
Ian. Ianuarias de enero
F. dies fastus. Día Laborable, está permitida cualquier actividad

A diferencia de nuestro calendario actual, las calendas de enero de los antiguos romanos no eran unas fechas de vacaciones.el año que se inicia lo he ligado a los trabajos que deben realizarse, con el fin de que el año entero no sea perezoso, por un auspicio de pereza. Por esto mismo cada uno estrena su oficio realizando algo y simplemente testimonia cuál es su trabajo habitual (Ovidio, Fasti, I 165-182)