Calendari Grec III. Els dies.

En la Grècia arcaica, el dia començava amb la posta del sol i estava dividit en dues parts desiguals, la part diürna i la part nocturna. Aquestes dues parts estaven, a la volta, dividides en tres parts mal delimitades: inici, mig i fi. El dia, en el sentit de jornada, s'anomenava nycthémera, < νυχθήμερος, -α, -ον: que dura un dia i una nit, i així el trobem, per exemple, en Arr. M. rubr. 15. Cap al 600 aC, feren la seua aparició els quadrants solars, però no va ser fins a Alexandre el Gran que el dia es va dividir en dues parts de 12 hores i va passar a començar a l'eixida del sol. Malgrat açò, i curiosament, la llengua grega compta amb els termes adequats per a expressar les diferents parts del dia. Així, tenim: ἡμέρα, para expressar tant la jornada com la part diürna d'aquesta (ἡμέρα/νύξ) i, fins i tot, junt al terme νύξ, per a expressar la vesprada: οὔθ’ἡμέρας οὔτε νυκτός (Plat. Fed. 240 c), οὔτε νυκτός οὔτ’ἐξ ἡμέρας (Sof. El. 780) amb el sentit de ni de dia ni de nit. I no és que el terme vesprada no fóra utilitzat: trobem, per exemple, πρὸς ἑσπέρᾳ (Arist. Avisp. 1085) o εἰς τὴν ἑσπέραν (Jen. Hel. 1, 6, 20) per a dir a la vesprada. També compta la llengua grega amb l'adverbi πρωΐ, el matí, que trobem en expressions com les següents: πρωΐ τῆς ἡμέρης (Hdt. 9, 101) o ἡμέρας τὸ πρῴ (Jen. Hel. 1, 1, 30) amb el sentit de a l'inici del dia; πρῴ τῇ ὑστεραίᾳ (Jen. Cir. 1, 4, 16) amb el sentit de l'endemà de bon matí; ἀπὸ πρωΐ ἕως ἑσπέρας (NT. Ap. 28, 23), del matí a la vesprada. També, a més, està l'adjectiu πρώϊος, -α, -ον, de matí, de bon matí.
Quant a com s'agrupaven els dies, és a dir, quant a com dividien els grecs els mesos, μηνές, s'ha de fer notar que no coneixien la setmana, sinó que el mes estava dividit en 3 décades, o períodes de 10 dies (encara que, evidentment, els mesos de 29 dies tenien l'última dècada de 9 dies, i no de 10) i que els dies, tret del primer dia del mes i de l'últim, no tenien un nom específic, sinó que s'anomenaven pel numeral ordinal corresponent (próte, deutéra, tríte, tetárte, pémpte, ékte, ebdóme, ogdóe, enáte, dekáte). Próte es canviava per Noumenía (Νουμηνία, Lluna Nova) en la primera dècada i, per héne kaì néa (ἕνη καὶ νέα, entre la vella i la nova), en l'última dècada. Açò últim perquè, en l'última dècada, els dies es comptaven a l'inrevés, indicant, així, els que mancaven per a finalitzar el mes (dekáte, enáte...héne kaì néa; si el mes era de 29 dies: enáte, ogdóe...héne kaì néa) Teniu una taula aclaridora ací. Segons ens diu Plutarc, va ser Soló qui va introduir els termes noumenía i héne kaì néa:

Soló havia observat la desigualtat dels mesos; havia vist que el moviment de la Lluna no anava parell ni amb l'eixida ni amb la posta del Sol; que sovint, en un dia concret, ella l'abastava i l'avançava. Va decidir que aquest dia fóra anomenat antic i nou: l'atribueix, en el mes que acaba, al dia que precedeix la conjunció; i el dia que la segueix, en el mes que comença, [...] Soló l'anomena noumenía.

Per altra banda, està atestiguat també el terme dijomenía o dichomenía, διχομηνία, per a la meitat del mes (Plut. Dio. 23), que és quan cau la Lluna Plena (Spt. Sir. 39, 12). D'aquesta manera, si ferem un paral·lelisme, la Noumenía sería igual a les Kalendae i la dijomenía, als Idus del calendari romà.
Cadascuna de les tres dècades en què es dividia el mes rebia un nom:

• Primera dècada: menòs arjoménu (μηνὸς ἀρχομένου), del mes que comença.


• Segona dècada: menós mesúntos (μηνός μεσοῦντος), de la meitat del mes.


• Tercera dècada: menòs fcínontos (μηνὸς φθίνοντος), del mes que acaba.

Hi ha testimonis, per altra part, que indiquen que els grecs relacionaren el nom dels planetes amb les divinitats i que aquestes, a la seua volta, les associaren als dies, amb la qual cosa, cada dia rebia el nom d'una d'elles (els testimonis correposponen a l'època posterior al temps en què Grècia va adoptar el calendari Julià i a l'era cristiana. Vid. post anterior). Així:

1. Dilluns: ἡμέρα Σελήνης - Lluna. Dia de Selene
2. Dimarts: ἡμὲρα Ἄρεος - Mart. Dia d'Ares
3. Dimecres: ἡμέρα Ἑρμοῦ - Mercuri. Dia d'Hermes
4. Dijous: ἡμὲρα Διός - Júpiter. Dia de Zeus
5. Divendres: ἡμέρα Ἀφοδίτης - Venus. Dia d'Afrodita
6. Dissabte: ἡμὲρα Κρόνου - Saturn. Dia de Cronos
7. Diumenge: ἡμέρα Ἡλίου - Sol. Dia d'Helios

He trobat ací i ací aquestos textos on apareixen expressions d'aquest tipus:

Sikelia_Ispica: Molino della Larderia_ aet. Chr.

ἐκοιμήθη / Va morir

Ὑγῖνος μενὶ / Higino en el mes

Νοβεμβρίῳ, ὅτε / de Novembre, quan

ἀπὸ κα(λανδῶν) κα' / era el dia d'Hermes

ἡμέρα Ἑρμοῦ / després de les kalendes

En la inscripció de dalt podem observar la utilització del calendari julià.

Διὸς ἡμέρα (dia de Zeus; D.C.37.19)

En aquest altre lloc, he trobat açò:

[49, 22] τῇ τοῦ Κρόνου καὶ τότε ἡμέρᾳ ὠνομασμένῃ (en el dia dit, també aleshores, de Cronos)

I en aquest altre, açò:

τῇ τοῦ ἡλίου λεγομένῃ ἡμέρᾳ (en el dia dit d'helios. Apol. i. 67, ed. Otto, 1842, i. 268-270)

Actualment, la setmana en grec continua utilitzant els numerals ordinals, tret del divendres, el dissabte i el diumenge, que després de Crist, com entre els romans, va canviar els seus noms originals pels de Παρασκευή, Σάββατο i Κυριακή, respectivament.

1. Παρασκευή (ημέρα) (preparació): es diu així per ser el dia anterior al Sabbath, dia jueu del descans. És, doncs, el dia de la Preparació del Sabbath. Paraskeví (iméra). En Lluc 23, es pot llegir: καὶ ἡμέρα ἦν παρασκευῆς, καὶ σάββατον ἐπέφωσκεν (era el dia de la preparació i començava a despuntar el dissabte)
   
2. Σάββατο (ημέρα): pel Sabbath jueu. Sábbato (iméra)
3. Κυριακή (ημέρα): dia del Senyor (< Κύριος: Senyor - llat. Dominus). Kiriakí (iméra)

La setmana comença el diumenge, amb la qual cosa, la resta dels dies queda així:

1. Dilluns: Δευτέρα (ημέρα), Segón. Deftéra (iméra)
   
2. Dimarts: Τρίτη (ημέρα), Tercer. Tríti (iméra)
3. Dimecres: Τετάρτη (ημέρα), Quart. Tetárti (iméra)
4. Dijous: Πέμπτη (ημέρα), Quint. Pémpti (iméra)