ἡ ἑορτὴ τοῦ Αἰῶνος

És de tots conegut el fet que l’elecció del 25 de desembre com el dia del naixement de Jesús obeix a la fèrria voluntat dels Patriarques de l’Església d’eradicar el culte pagà al Sol Invictus o a Mitra o a qualsevol de les divinitats associades o identificades amb el Sol. El que probablement no siga tan conegut, almenys no ho era per a mi, és l’elecció del 6 de gener, en lloc del 25 de desembre, per part de l’Església cristiana Oriental per a commemorar eixe naixement.

El cas és que, al segle II de la nostra era, els cristians només celebraven la Pasqua, ja que consideraven irrelevant el moment del naixement del seu déu i desconeixien absolutament quan es podria haver produït. Així les coses, al llarg del segle següent, en començar a aflorar el desig de celebrar el natalici de Jesús d’una manera clara i diferenciada, alguns teòlegs, basant-se en els textos dels Evangelis, van proposar dates tan distintes com el 6 i el 10 de gener, el 25 de març, el 15 i el 20 d’abril, el 20 de maig… Fins i tot, el savi Clement d’Alexandria (150-215), no volent quedar al marge de la polèmica, va suggerir el 25 de maig.

Malgrat aquesta disparitat, tots coincidiren en pensar que el solstici d’hivern era la data menys probable tenint en conte el que deia Lluc al seu Evangeli: «hi havia a la regió uns pastors que dormien al ras i passaven la nit fent torns per vigilar el ramat. Se’ls va presentar un àngel del Senyor, i la glòria del Senyor els envoltava de llum…» (Lc 2,8-14) El relat de Lluc, per a ser coherent, devia de referir-se a una nit de primavera (per això les dates posteriors al 21 de març), ja que a finals de desembre, a la zona de Betlem, el fred i les encara abundants plutges hivernals impedirien passar la nit al ras amb el ramat. Forçant el relat de l’Evangelista, altres esglésies cristianes fixaren la commemoració de la Nativitat el dia 6 de gener adduint que el naixement podria haver sigut no a Judea i en desembre, però sí a l’Orient Mitjà i en gener, ja que allí sí que és probable l’existència de cels noctunrs clars i sense borrasques en eixa època de l’any, encara que faça fred. Amb el mateix argument, altres Esglésies orientals, com l’egipcia, la grega i l’etíop, van proposar fixar el natalici el dia 8 de gener. Eutiqui, patriarca d’Alexandria, al s. X encara defenia aquesta data com l’única vertadera.

Basant-se també en Lluc quan va escriure que «Jesús, en començar, tenia uns trenta anys» (Lc 3,23), deduiren que Jesús va morir quan tenia exactament trenta anys, comptats des del dia de la seua concepció, i, donat que la data de la seua crucifixió l’havien fixada el 6 d’abril, afegiren els nou mesos exactes de gestació per a arribar al 6 de gener.

Elucubracions a banda, el ben cert és que la data del 6 o 8 de gener tenia molt de sentit perquè replegava la festivitat de Kore, «la Verge», identificada amb la deessa Isis, que es celebrava a Alexandria. Es commemorava la «festa de la llum», és a dir, el naixement del Sol. En efecte, la nit del 5 al 6 de gener, per un arcaic còmput erroni que considerava aquesta data com la del solstici d’hivern, es recordava el naixement d’una altra divinitat solar, Αἰῶν, el Temps com a instant i eternitat, amb una processó de torxes fins al temple de Kore. En la processó s’entonava un cant: «la verge ha donat a llum, la llum augmenta, la Verge ha donat la llum, l’Aió» Aquest culte va passar a la cultura grega i es va ritualitzar en tot l’imperi hel·lènic. San Epifani, referint-se al festival de Kore, va escriure (Penarion 51): «la vespra d’aquell dia era costum passar la nit cantant i atenent les imatges dels déus. En arribar el dia, es baixava a una cripta i es treia una imatge de fusta que representava un infant, el qual tenia el signe d’una creu i una estrella d’or marcades a les mans, els genolls i el cap. Es portava en processó i, després, es tornava a la cripta; es deia que açò es feia perquè la Verge havia donat a llum l’Aió»

A més, el 6 de gener estava consagrat a la benedicció dels rius en el culte a Dionís, que entre els egipcis s’identificava amb Osiris. L’Epifania de Dionís es deia que s’havia produït a l’illa d’Andros en la nit del 5 al 6 de gener.

Aquesta festa tenia un caràcter cívic. L’any 331 Alexandre el Gran havia fundat Alexandria i, per a assegurar la seua perennitat, l’havia consagrada a Aió, l’Etern. És, doncs, baix la triple influència del culte a Dionís, Osiris i Aió, com el naixement de Jesús, aleshores identic a l’Epifania, es va fixar primerament el 6 de gener. Aquest origen explica també l’atribució en la mateixa data d’un altre episodi important de la vida de Crist: el miracle de les noces de Canaan. En efecte, la tradició grega es relacionava també amb el simbolisme de les noces del déu solar amb les aigues (quan el sol queia darrere l’horitzó, es deia que se submergia en les aigues) i, en el cas de Jesús, és significatiu que el miracle consistira precisament en la transformació de l’aigua en vi en una data en què els rituals grecs i egipcis es celebraven amb vi.

Un altre testimoni d’aquesta festivitat el proporciona una monja espanyola, Eteria, en el seu Itinerarium, on conta el seu viatge a Terra Santa a finals del s. IV.

Finalment, quan en el 440 l’Església es decideix oficialment a celebrar el naixement de Crist el 25 de desembre, paral·lelament, en el 450, el papa Lleó el Gran va definir l’Epifania com la festa dels Reis Mags. En Orient, algunes Esglésies acabaren sotmetent-se, altres, com l’armènia, encara avui rebutja la data del 25 de desembre.