Les Antestèries- Ἀνθεστήρια

Aquestes festes, de les quals el mes agafa el seu nom, se celebraven en el mes d’Antesterió al llarg dels dies 11, 12 i 13 (1, 2 i 3 de març del 2007). Sembla que eren les festes més antigues de les dedicades a Dionís i axí ho atestigua Tucídides ( Hª de la guerra del Peloponés, II, 15, 4):

Fins aleshores la ciutat era el que ara és Acròpoli i la part que està baix d’ella i orientada al Sud principalment. Ací hi ha una prova: a la mateixa Acròpoli es troben el temple d’Atena i dels altres déus, i els de fóra d’ella estan construïts amb preferència en aquesta part de la ciutat, així el de Zeus Olímpic, el d’Apol·lo Pític, el de la Terra i el de Limne, on se celebren les més antigues festes dionisíaques el dotze del mes Antesterió, segons el costum dels jonics, descendents dels atenesos, que encara perdura.

En efecte, Antesterió era un mes jònic antic, que remuntava al període anterior a la colonització jònica. Alguns autors consideren les Antestèries d’època micènica (M. Guarducci, Dioniso primaverile ad Atene, NAC, 9, 1980, 37-62. Del mateix autor: Dioniso e il loto, Nac, 10, 1981, 53-69)

El festival comptava amb vàries cerimònies repartides en tres dies:

1.- Primer dia- Pithoigia (πιθοιγία)

Aquest primer dia es procedia a obrir els pithoi que contenien el vi de l’última verema. Els recipients es portaven al santuari de Dionís en el pantà, el Limneu, on es feien libacions al déu i es provava el vi jove mesclat, clar, amb aigua. S’adornaven amb flors els pithoi i el santuari, i els xiquets que complien tres anys eren coronats també amb flors, raons per les quals aquestes festes reben el nom de festival de les flors (ἂνθη)

2.- Segon dia- Choes (χόες)

El matí d’aquest dia se celebrava una processó que rememorava l’arribada del déu a la ciutat i, donat que es pensava que venia per mar, la processó comprenia una barca transportada sobre les quatre rodes d’un carro on es trobava l’estàtua de Dionís adornada amb raïm i acompanyada de dos sàtirs que tocaven la flauta. Anava també un bou precedit d’un flautista i portadors de garlandes de flors, així com els esclaus i els xiquets. Tot el seguici portava màscares. El fet que la participació en el festival estaguera oberta als esclaus i que tots els participants portaren màscares està en la base de la interpretació com a Festival de l’Any Nou, on s’invertia l’ordre establert, que alguns autors han fet d’aquestes festes (W. Burkert, Homo Necans. The Anthropology of Ancient Greek Sacrifical Ritual and Myth, Berkeley-Los Ángeles-London, 1983, p. 213 ss.). La processó es dirigia a l’antic Limneu, santuari, de dubtós emplaçament, que s’obria una sola volta a l’any i que era l’únic en tota la ciutat que romania obert mentre duraren les festes. Allí tenien lloc diverses cerimònies en les quals participaven la Basílinna (βασίλιννα), la dona de l’Arcont Basileus, i catorze sacerdotesses (hi ha qui apunta que eren quatre i no catorze), les gerairaí (γεραιραί), que oficiaven els ritus preparatoris per a la unió sagrada del déu, representat per l’Arcont, i la Basílinna. El seguici es dirigia a un edifici anomenat Bucolíon (βουκολεῖον), on tenia lloc la Hierogamia entre el déu i la reina (Arist. Const. dels Aten., III):

No estaven junts tots els nou arconts, sinó que l’arcont rei ocupava el que ara es diu el Bucolió, prop del Pritaneu (la prova és que encara ara es realitza allí la unió i les noces de la dona de l’arcont rei amb Dionís); l’arcont ocupava el Pritaneu; el polemarc, l’Epilició (que abans es deia Polemarquió, però que com Epílic el va reedificar i acondicionar quan era polemarc, va rebre el nom d’Epilició)

Aquest matrimoni ritual significava per a la ciutat una promesa de fecunditat i de prosperitat. L’elecció, a més, d’aquest lloc per a la celbració del Hierós Gámos dóna a entendre que l’epifania del déu metamorfosejat en bou era encara coneguda. S’ha intentat interpretar aquesta unió en sentit simbòlic o suposant que el déu es trobara personificat per l’Arcont. W. Otto, en canvi, subratlla la importància del testimoni d’Aristòtil: la Basílinna rep el déu a casa del seu home, hereu de l’antic rei, i Dionís es revela com a rei. És probable que la unió simbolitze el matrimoni del déu amb la ciutat, però també és un acte característic de Dionís que reclama la proclamació pública de la seua supremacia. De fet, no es coneix cap altre culte grec en què un déu s’unisca amb la reina. Representa, doncs, el triomf de Dionís.

Totes les dones que participaven al ritual, sobretot les sacerdotesses, eren escollides entre les més respetables i havien d’estar, per naixement i per tipus de vida, fóra de tota sospita. Eren les que tenien al seu càrrec tot el procés de posada en marxa del festival i, entre elles, les sacerdotesses eren les encarregades de celebrar els ritus secrets en nom de la ciutat. Secrets perquè, com els de Demèter, els rituals de Dionís Limneu (del pantà) estaven velats als homes. Un misteri que envolta els ritus que la reina i les sacerdotesses portaven a terme i que contrasta obertament amb el caràcter festiu i públic de la cerimònia d’obertura dels pithoi i el concurs de bevedors que tenia lloc la vesprada d’aquest segon dia. (Alguns autors apunten la possibilitat que aquests rituals secrets ho foren perquè commemorarien el desmembrament de Dionís quan era xiquet: a més del llibre ja citat de W. Burkert, aquest altre del mateix autor: Greek Religion. Archaic and Classical, Oxford, 1985, p. 239 i M. Valdés, El nacimiento del orfismo en el ámbito del dionisismo ático: el mito del desmembramiento de Dioniso niño, Homenaje a José María Blázquez, vol. VI, Madrid, Ediciones Clásicas, 1998, 303-325)

A la vesprada, se celebrava el concurs de bevedors. Cada participant rebia un chous (χοῦς), una gerra amb capacitat per a tres litres, que s’omplia de vi mesclat amb aigua. Al senyal, bevien el contingut el més veloçment possible. Al guanyador se li otorgava una corona de fullatge i un odre ple de vi. Amb aquest concurs, més aviat un ritual, es commemorava l’arribada d’Orestes a Atenes, estigmatitzat per la impuresa en què havia caigut en assassinar sa mare, i amb ell arribaven també les Keres (Κῆρες), les deesses de la mort, i les ànimes dels morts. Per evitar contagiar-se, bevia cadascú d’un recipient i guardaven silenci. Així, malgrat el caràcter festiu de tota la jornada, era un dia nefast (μιαρὰ ἡμέρα) caracteritzat per aquesta visita portadora d’influències malèfiques. A les ànimes dels morts i a les Keres estava dedicat l’últim dia.

3.- Tercer dia- Chytroi (Χύτροι)

Els Chytroi eren els recipients de fang on es coïa una mena de potatge, compost de diversos tipus de cereals, anomenat panspermia i que era oferit a Hermes ctònic com a divinitat relacionada amb el món subterrani, és a dir, en la seua qualitat de psychopompo o guia de les ànimes. En aquesta jornada es pregava pels morts i es menjava la panspermia, que havia de ser consumida abans que arribara la nit. Quan arribava, els ritus de purificació finalitzaven amb el crit: Totes les keres fóra! Han acabat les antestèries!

D'acord amb el calendari antic, segons el qual la jornada començava a l'ocàs, aquest últim dia del festival s'iniciava la nit dels Choes.

Aquest últim dia era també el dia d'Aiora (αἰώρα: balancí) i en ell tenia lloc un ritual relacionat amb les joves que s'agrunsaven sobre balancíns penjats dels arbres, recordant el mite d'Erígone que es va penjar d'un quan son pare, Icari, va ser assassinat per introduir el vi a l'Àtica; també s'expulsava de la ciutat els esclaus i, com hem dit ja, els esperits dels morts, la qual cosa es pot entendre en el sentit, assenyalat per W. Burkert, de la inversió de l'ordre i la tornada a ell, a l'estil de les Saturnàlies romanes. Alguns autors (J. Hani, La fêt athéniènne de l'Aiora et le symbolisme de la balançoire, REG, 91, 1978, 107-12; N. Robertson, Athens' Festival of the New Wine, HSCP, 95, 1993, 197-250) opinen que aquest ritual, com molts altres aspectes d'aquesta festa, està vinculat al cicle agrari i al culte a l'arbre, antiquíssim a l'Àtica i a tota Grècia i hereu d'època minoico-micènica. No així altres autors (J.N. Bremmer, La religión griega. Ediciones El Almendro, Córdoba; traducción de Lautaro Roig Lanzillotta, 1999, 91), que asseguren que aquesta festivitat no està documentada com a part de les Antestèries abans d'època hel·lenística i que les úniques representacions plàstiques del mite que s'han trobat són d'època romana.

El que està per darrere d'aquest festival de les Antestèries és un ritual conegut i atestiguat en les civilitzacions agrícoles. Els morts i les potències d'ultratomba governen la fertilitat i les riqueses i les dispensen. Segons J.N. Bremmer, a la seua obra La religión griega, en un tractat hipocràtic es pot llegir: Dels morts arriba l'aliment, el creixement i la llavor. En totes les cerimònies a ell dedicades, Dionís es revela al mateix temps com a déu de la fertilitat i de la mort. Heràclit deia que Hades i Dionís són una única persona. Amb aquesta última jornada es tanca el cicle de la vida representat per aquesta divinitat.

Actualment, els carnavals grecs, Apokriá, són hereus d'aquestos festivals antics i del culte a Pan i Dionís. Hi ha zones a Grècia on, fins i tot, s'honra als morts durant el carnaval. Podeu llegir-ho ací. I, si voleu més informació al voltant de com es desenvolupen els carnavals a Grècia, podeu llegir-la ací.